Vents de llibertat

Els afusellaments del 27 de setembre de 1975


Juan Bértiz. Socialisme Revolucionari, Barcelona

El 27 de setembre de 1975, el règim franquista aplicava les últimes penes de mort, tot just dos mesos abans de la mort del dictador, en un moment en què el règim trontollava. Els afusellats eren: José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i Humberto Baena, militants del FRAP, i Juan Paredes Manot, Txiki, i Ángel Otaegui, militants d'ETA (polític-militar). Les condemnes a mort van despertar una onada de solidaritat no solament a tota l'oposició política espanyola, sinó també a escala internacional. Des de feia uns anys, el règim franquista es trobava en clara decadència a causa d'una profunda crisi econòmica, un augment de les mobilitzacions a tot el país i la malaltia del Generalísimo Franco, símbol de la dictadura i la figura que aparentment mantenia unides les diverses famílies que, de forma evident, existien en el franquisme des de ja feia uns quants anys, amb plantejaments i tàctiques molt diferents.


De fet, una part important de l'aparell de l'Estat era conscient que la dictadura no es podia mantenir intacta. El desenvolupament del país iniciat vint anys abans exigia una adaptació als països europeus. Hi havia una aproximació a la Comunitat Econòmica Europea que requeria un canvi constitucional profund. No obstant això, una altra part de l'aparell de l'Estat s'oposava amb rotunditat a qualsevol tipus de canvi, desitjava mantenir la puresa ideològica, jurídica i política del règim. Els més ortodoxos es van agrupar al voltant de l'associació Fuerza Nueva i havien trobat en l'almirall Carrero Blanco un dels seus valedors més importants, sobretot quan va ser nomenat president de Govern el juny de 1973. Tot i així, el seu assassinat, sis mesos després del nomenament, a mans de l'organització opositora ETA va desbaratar en gran mesura els sectors més immobilistes i els aperturistes van anar guanyant terreny, conscients que la dictadura estava esgotada i, per tant, els privilegis sorgits a la seva ombra havien d'adaptar-se als nous temps, però sens dubte també recelosos de l'auge de les mobilitzacions socials i cada cop major organització d'aquestes.

No en va, no només influïen les exigències d'Europa occidental perquè Espanya es democratitzés per a aprofundir les relacions i incorporar el país al Mercat Comú, sinó també existia el temor a la cada vegada més gran mobilització de la societat espanyola, la qual podia posar en perill el sistema i el seu ordre classista. El fet que les organitzacions de l'oposició fossin clandestines no permetia saber amb exactitud la seva força real, però a més, anaven apareixent noves organitzacions més a l'esquerra, més combatives i radicalitzades, que anaven prenent una incidència major en els medis obrers i universitaris del país.

Fins a mitjans dels seixanta, el PCE era sens dubte el partit més fort a l'interior d'Espanya, mentre que altres forces històriques que van existir durant la República com la CNT, el PSOE, el POUM o el PNV amb prou feines havien creat petites estructures interiors, movent-se més a l'exterior. Van influir factors internacionals com els moviments de descolonització a Àsia i a l'Àfrica, les lluites a Amèrica Llatina, els nous aires de l'Església Catòlica amb el Concili Vaticà II o el maig francès. Però també hi va haver factors interiors, com l'aparició d'ETA el 1959 que va optar per la lluita armada, el sorgiment de les Comissions Obreres en l'àmbit sindical, la creació de nous focus d'oposició, entre ells el FLP que va donar pas a organitzacions d'extrema esquerra com la Lliga Comunista Revolucionària, o el gran descontentament de quadres del PCE per la política adoptada, que no va ser ni entesa ni acceptada, sobretot pels sectors juvenils que exigien una ruptura.

Això explica en gran mesura que una gran part dels dirigents, dels quadres i dels tècnics del franquisme es comencessin a moure per a iniciar una obertura cap a un nou model d'Estat sense que es desmuntés l'Estat sorgit de la Guerra Civil. L'hereu del règim, el llavors Príncep d'Astúries i, a la mort del dictador, futur Rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón, també va començar a moure els seus fils entre els dos principals corrents aperturistes, d'una banda aquell que defensava una obertura limitada a les associacions i partits afins a les normes fonamentals franquistes i de l'altre el corrent que defensava una democràcia semblant a la de la resta de països de la CEE, això sí, assumint l'anomenada reconciliació nacional, és a dir, que es passés pàgina als lustres de repressió i no es toqués res (ni a ningú) del règim franquista. Abans de la mort de Franco, bona part dels partits de l'oposició van començar a coordinar-se en la Plataforma Democràtica i en la Junta Democràtica, la futura platajunta, formada per un conglomerat variat d'organitzacions que incloïa al PCE i al PSOE, tots dos ja en negociació amb els aperturistes del franquisme.

Com s'ha dit, el nomenament de Carrero Blanco al juny de 1973 va ser un cop dur per als que buscaven un pacte per la transició política cap a l'obertura. L'almirall era un dels polítics amb més pes en el règim i també un dels més ortodoxos i sens dubte el principal opositor a un canvi. L'atemptat al desembre de 1973 que li va esbiaixar la vida va permetre tornar a contemplar la possibilitt d'un canvi en el panorama polític del país, un canvi no rupturista que la direcció del PCE, amb Santiago Carrillo com secretari general, ja havia assumit completament. Malgrat això, en contra de la imatge que van voler donar, el camí del procés no estava tan tancat, les mobilitzacions obreres, socials i estudiantils creixien per tot arreu i els macrojudicis com el procés 1001 contra el sindicalisme o l'execució de Salvador Puig Antich no anaven a parar la força de les creixents lluites.

Les cinc penes de mort de setembre de 1975 van marcar en aparença un nou enduriment del règim. Tot i així, va ser més aviat un gest d'impotència d'una dictadura que ningú, excepte un grapat de fonamentalistes franquistes, confiava a mantenir en la seva essència. La malaltia terminal del dictador, la crisi econòmica, la mobilització dels treballadors a les zones industrials, la radicalització dels moviments socials – estudiants, associacions de veïns, feminisme – o el moviment basc d'alliberament nacional, que ajuntava a la seva reivindicació nacional la necessitat d'una transformació socialista de la societat, tot això indicava que el règim corria el perill d'enfonsar-se i la possibilitat d'una ruptura s'obria pas en sectors amplis de la societat. Potser, el missatge que volien dirigir Franco i la seva camarilla a l'oposició, sobretot aquesta oposició que negociava amb sectors del règim, era que no hi cabia la ruptura, les execucions podrien ser una advertència, encara que va resultar ser un gest patètic criticat dins i fora del país, amb personalitats com Olof Palme, el Papa o el mateix germà del dictador, Ramón Franco, exigint que no es portessin a terme.


No obstant això, es van aplicar, cosa que va suposar una intensa campanya de boicot al règim. Gairebé dos mesos després, Franco va morir. Es va nomenar Rei d'Espanya al Príncep d'Astúries i es va iniciar una transició a la democràcia que es va vendre com modèlica, però que no va estar exempta de violència, repressió i contradiccions. Tot i així, no hi va haver ruptura i es va estabilitzar la reforma del franquisme que va desembocar en el model de la Constitució del 78. Quaranta anys després, quan recordem les cinc últimes execucions del franquisme, aquest model de transició està en crisi i estem vivint una nova etapa de mobilitzacions que es va iniciar amb el moviment 15M, ja fa quatre anys, i que ha canviat en gran mesura el panorama polític del país. De nou, estem parlant en termes de reforma o ruptura, cosa que dóna més sentit a aquest record als executats aquell 27 de setembre de 1975, que van morir per una ruptura que llavors no es va donar i que segueix, per tant, pendent avui.