20D: Votar no és suficient

Socialisme Revolucionari

S'ha de lluitar des de la base per un moviment de masses capaç d'enderrocar el sistema

Les eleccions generals del 20D es presenten com el punt més àlgid del cicle electoral que ha marcat l'any. Els seus resultats representaran una certa expressió de la correlació de forces polítiques acumulades al llarg de l'últim període. I entenent – com entenem els marxistes -  que la política té com a eix els interessos de diferents classes socials, sabem que serà una expressió més o menys propera de l'estat del moviment dels treballadors, joves, aturats i de tots els oprimits.


En aquestes eleccions, la posició de les forces polítiques que representen a la nostra classe enfront de les forces polítiques – tant velles com noves – del capital i el règim del 78 és l'element clau per als socialistes revolucionaris i, per això, hem de lluitar activament per a enfortir-la el màxim possible.

No obstant això, aquesta correlació de forces expressades electoralment no és el reflex directe de la posició social de la classe treballadora, o dit d'una altra manera, del poder real de cada classe. Unes eleccions dins del marc del règim del 78 no són el camp de batalla més favorable per als que lluitem pels interessos de la classe treballadora. A més,  cal tenir en compte que un resultat electoral és una mesura estàtica de la consciència d'àmplies capes de la població, una mena de foto fixa sobre una cosa que no és fixa, sinó viva i canviant.

Són les lluites massives dels últims 5 anys – les vagues generals, l'autoorganització d'àmplies capes de treballadors, joves i pensionistes a les marees, a la PAH,... i el suport massiu que aquestes lluites han tingut allò que ens dóna la millor imatge de la força que té la classe treballadora. Malgrat l'actual i breu reflux d'aquestes lluites, segueixen sent la correlació de forces vigent.

Socialisme Revolucionari ha defensat durant tot el cicle electoral la presentació d'una candidatura única d'aquestes forces socials, buscant donar lloc a una nova força política capaç d'aglutinar aquestes lluites i basant-se en un programa 100% antiausteritat. Aquesta candidatura, construïda democràticament des de la base, hauria pogut unir a totes les forces polítiques antiausteritat (Podemos, Ahora en Común, les CUP, ...) reprenent el fil de les reeixides candidatures d' “unitat popular” de les municipals del maig.

Lamentablement, una candidatura així no ha sigut possible, no per diferències polítiques insuperables, sinó per sectarismes organitzatius i un funcionament burocràtic que ha impedit una veritable confluència des de la base. D'aquest fracàs, les direccions polítiques de tots els partits importants comparteixen la culpabilitat. S'ha tractat d'imposar la “unitat” des de dalt en comptes de donar poder a la classe treballadora i ajudar-la en la construcció d'una veritable unitat des de baix.

Políticament, en les condicions actuals – quan aixafar el bipartidisme capitalista i al “nou” però igual de reaccionari Ciudadanos es col·loca com a objectiu primordial – no hi ha cap justificació objectiva de la desunió d'aquestes candidatures.

Tot i així, no vol dir que no hi hagi certes diferències. D'una banda, la candidatura Unitat Popular, encapçalada per Alberto Garzón, és la que actualment més a prop està d'una política 100% antiausteritat i rupturista. El seu programa (o pre-programa com a mínim) recull molts dels elements que la direcció de Podemos ha anat abandonant en nom de la centralitat i la moderació. D'altra banda, el pes històric dels errors comesos per IU durant el passat (pactes amb partits burgesos, aplicació de l'austeritat, ...) llastren més el seu potencial que el de Podemos, que en aquests moments presenta una imatge de partit més fresc.

Una cosa que uneix ambdues candidatures és que cap d'elles pretén superar el capitalisme en els seus plantejaments concrets. L'experiència grega ens ha mostrat com en el context de la crisi actual i la dictadura dels mercats i la Troica a Europa, fins a la més mínima reforma en defensa de les condicions de vida de les masses porta a un enfrontament profund amb el sistema i les seves institucions. Entendre que una defensa duradora de les reivindicacions obreres i populars no és possible en el marc de la dictadura de la Troica i els mercats és la principal lliçó que hem d'extreure del procés grec. La ruptura amb ells – i així amb la UE i l'euro capitalista – és condició indispensable per a la recuperació d'unes condicions materials dignes per a tots els pobles treballadors, tant a l'Estat espanyol com a la resta d'Europa.

Conscients de com trontolla el seu ordre establert, les veus més pragmàtiques del capitalisme espanyol clamen ja obertament per una reforma constitucional. Davant la pèrdua de legitimitat de les institucions i partits i al desafiament del poble català que exigeix poder decidir democràticament el seu futur, busquen fer un nou retoc a la Transició per a intentar acabar amb el perillós qüestionament del sistema.

L'esquerra i els moviments obrers i socials han de tenir clar que els problemes actuals no es resoldran amb un retoc constitucional, ni gran ni petit. S'han d'atacar les arrels de la situació i lluitar per un programa rupturista i socialista. L'eix dels problemes del règim del 78 no es troba a la superestructura, sinó a la base fonamental de la societat capitalista – la propietat per part d'uns pocs dels béns de tots. La solució implica trencar aquest eix, a través de la propietat pública i democràtica de la riquesa i la recuperació dels pilars de l'economia. Aquesta és la base d'una solució socialista, que s'ha d'abordar a escala estatal, europea i mundial.

Un altre dels reptes als quals s'enfronta l'esquerra en aquestes eleccions és saber donar una resposta de classe a un altre dels grans problemes que el capitalisme és incapaç de solucionar a l'Estat espanyol: la greu crisi nacional existent a Catalunya, a qui se li nega el dret a exercir plenament la seva sobirania. Tot i que, tant Podemos com Unitat Popular registren en els seus programes el dret a decidir mitjançant el referèndum, la defensa d'aquest és massa tèbia i sempre supeditada a la voluntat de l'estat per a poder ser exercit. Igual que amb la resta de temes, només mitjançant una via realment rupturista és possible solucionar aquesta crisi i això exigeix estrènyer els vincles amb l'esquerra independentista, per a arrabassar conjuntament el lideratge del moviment als partits burgesos, tant a Catalunya com a la resta de l'estat, i plantejar un moviment conjunt que reclami l'exercici d'aquest dret mitjançant la mobilització sostinguda i la desobediència civil. En aquest sentit, tant l'esquerra estatal com la catalana han de tenir clar que són els únics aliats possibles per a aquesta i qualsevol altre lluita, i que els pactes amb la burgesia acaben significant capitulació davant del sistema.

Per tot l'anterior, SR sosté que és necessari votar – per l'esquerra alternativa – però, que no és suficient! Cal anar més enllà, lluitant políticament per un programa clarament rupturista per a l'esquerra i els moviments social, al mateix temps que es torna a reactivar la mobilització al carrer mitjançant els mètodes tradicionals de la classe treballadora (manifestacions, ocupacions i vagues), dins d'un pla de lluita sostingut.