L'estètica de la indiferència als barris obrers

Juan Pedro López González., publicat originalment a "La Bretxa", número de maig del 2015 

Durant les dècades de 1940 i 1950 el Barcelonès Nord  (Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramanet) va experimentar un gran creixement demogràfic a causa del flux migratori provinent de la resta de la península. Tot i el control que va intentar exercir el franquisme sobre aquests barris obrers, als quals predominava la infravivenda i els serveis bàsics eren minsos, la lluita veïnal es va mantenir forta enfront de l'autoritat. Moltes vegades les organitzacions catòliques de base d’aquestes comunitats, encapçalades pels seus mossens, es van manifestar contra les imposicions injustes que sofrien els seus veïns per part de l’ajuntament. Això feia visible un fort sentiment col·lectiu que va servir per a cohesionar aquestes famílies provinents de tots el pobles d’Espanya. Encara que sens dubte el pensament antifranquista en aquests barris fou determinant, amb un discurs clarament anticapitalista es va aconseguir millorar la forma de viure d'aquestes famílies treballadores i formar barris dignes en molt poc temps.



Avui dia els fills d’aquells immigrants disposem gràcies a aquelles lluites d’una dignitat i uns drets que van haver de ser aconseguits amb dolor i, massa cops, amb sang. La nostra forma de viure, tot i les diferències, mai ha deixat d’estar sotmesa a un fort control. Veiem com la qualitat de vida i els drets laborals aconseguits a les darreres dècades han començat a esmicolar-se per totes bandes. Aquell benestar que semblava haver-se aconseguit, avui no és més que una il·lusió que tothom persegueix de forma malaltissa i amb aires de normalitat.

Una mostra clara és que les lluites veïnals ja no representen aquell sentiment social. A diferència d’abans, avui semblen molt més greus els problemes globals i no tant els locals. Cal entendre que la forma dels nostres carrers ens representen des d’un punt estètic i també polític, que els drets es guanyen a cada gest i a cada acció. Ningú pot determinar la lògica i l'estètica urbanística d’una zona millor que els mateixos habitants d’aquesta zona. Aquest article pretén assenyalar aquesta desconnexió i llunyania que existeix entre les accions comeses pels ajuntaments i els veïns dels barris treballadors. Per a això només cal passejar-se pel carrer on em vaig criar, l'avinguda Marqués de Sant Mori (barri de Llefià, Badalona), on existeixen dos casos que estan separats per només uns metres i que mostren una total despreocupació, desconsideració i manca de respecte a la gent que viu en aquests carrers cada dia.

La construcció de la plaça de Trafalgar va suposar una dura batalla entre els veïns i l’ajuntament. Donant mostra d’un infinit mal gust, la plaça pot ser descrita com a “unes boniques palmeres en un test de centenars de tones de ciment”. Però l’objecte de la protesta que es va desencadenar per part dels veïns va ser la construcció d’un pont monstruós, per descomptat de ciment, que servia per a creuar un simple pas de zebra i que va servir durant anys per a donar recer als heroïnòmans de la zona. En aquestes protestes les càrregues policials sobre els veïns van ser més que desproporcionades i es va reprimir el dret a la llibertat d’expressió amb la retirada pancartes i cartells. Les obres van haver de ser custodiades per la policia davant els intents de boicot dels mateixos veïns.

A pesar de la forta lluita dels veïns, el pont es va acabar construint, i no seria fins al 2009 que es va decidir la seva demolició, donant finalment la raó a aquells veïns que van sortir al carrer el 1986. Aquesta desproporció i malbaratament de recursos fan pensar que hi havia certs interessos econòmics per part de l’administració i de certes empreses (cimenteres, constructores, arquitectes...). Només cal veure el tipus d’obres similars que es feien llavors, en les que un factor comú era l’ús desmesurat del ciment, com a la plaça de Trafalgar o el parc del Gran Sol, entre d’altres. Malgrat la derrota en aquest cas, cal destacar la sensibilitat i la unió dels veïns d’aquella època, la preocupació per portar la lògica als seus carrers.

Un segon exemple el trobem avinguda amunt, en arribar a una petita plaça situada en un carrer de vianants entre l’avinguda i el carrer Carretera Antiga de València. A cada extrem d’aquest carrer de vianants trobem dos misteriosos cubs negres, amb una mena de miralls trencats a sobre. Aquestes fonts-escultures van ser un fracàs urbanístic no només per la seva extrema lletjor, sinó perquè a més es van convertir en una mena de cendrer d’aigua que s’omplia de grans quantitats d’escombraries. A l’estiu hi havia qui utilitzava la font per a banyar-se. Davant d’aquest problema es va optar per tallar l’aigua. Les dues situacions es van donar per causa d’una dolenta planificació i d’una reconducció de l’assumpte encara pitjor. Com a resultat, queden als nostres carrers unes escultures que són veritables esperpents, que qualsevol nen hauria projectat molt millor i per molt menys. No podem deixar que aquest tipus d’art ens representi, un art fet per gent a qui no importem gens i que, segurament, ha servit perquè algú s’hagi lucrat injustament amb els nostres impostos.

Però encara que sembli mentida, aquestes escultures són només una mínima part del que ens espera quan ens introduïm al parc interior. El parc va ser construït fa uns pocs anys i es troba rodejat de quatre grans edificis d'habitatges, típics d’aquests barris de treballadors, que alberguen a centenars de famílies. En aquest cas l'estètica no és tan desagradable com als anteriors, es podria dir fins i tot que el parc és bonic, però no tinc cap dubte que és el millor exemple de com no s’ha de fer un parc a un barri obrer. Per la seva situació, el lloc té gran ressonància. Doncs, què van fer? Un parc dedicat al so, on hi havia uns artefactes que feien una mena de música en ser girats. Resultat? Es va haver de bloquejar aquests aparells perquè el soroll molestava els veïns de matinada.

En aquests dos casos separats per uns pocs metres i per més de vint anys, podem veure dues actituds diferents en dues generacions diferents. Potser devem concloure que les comunitats als barris han deixat de ser el que eren i que això porta a la pèrdua d’una força fonamental de control sobre els ajuntaments, que cal ser recuperada. Molts diners s’han escapat aquests anys pels ajuntaments, per la mala gestió d’incompetents o per les seves accions corruptes. Donar importància als aspectes funcionals i estètics dels nostres carrers serà determinant per a fer que els barris tradicionalment obrers deixin de ser llocs on es pugui “col·locar qualsevol cosa”. Però no només per això, també és fonamental per a controlar que les accions de l’ajuntament siguin les correctes.